Els viatges de Ramon Llull

Tornar a la pàgina de presentació

Llibre d'Amic e Amat (primers aforismes)

Tornar a la pàgina de presentació

1. Demaná l'amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar; e l'amat respós que ço per què l'amor de l'amic podia.

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.

3. Ajustaren-se molts amadors a amar un amat qui els abundava tots d'amors; e cascú havia per cabal son amat e sos pensaments agradables, per los quals sentien plaents tribulacions.

4. Plorava l'amic e deïa: - ¿Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l'aigua, qui ha en costuma que decórrega a enjús, ¿quan serà l'hora que haja natura de pujar a ensús? Ni els innocents ¿quan seran més que els colpables?

5. — Ah! quan se gaubarà l'amic que muira per son amat? Ni l'amat, quan veurà son amic llanguir per sa amor?

6. Dix l'amic a l'amat: — Tu qui umples lo sol de resplendor, umple mon cor d'amor. Respòs l'amat: — Sens compliment d'amor no foren tos ulls en plor, ni tu vengut en est lloc veer ton amador.

7. Temptà l'amat son amic si amava perfectament; e demanà-li de què era la diferència qui és enfre presència e absència d'amat. Respòs l'amic: — D'innorància e oblidament, coneixença e remembrament.

8. Demanà l'amat a l'amic: — ¿Has membrança de nulla cosa que t'haja guardonat, per ço cor me vols amar? Respòs: — Hoc, ver ço cor enfre los treballs e els plaers que em dónes, no en faç diferència.

9. — Digues, amic —dix l'amat—: ¿hauràs paciència si et doble tes llangors? — Hoc, ab que em dobles mes amors.

10. Dix l'amat a l'amic: —Saps, encara, què és amor? — Si no sabés què és amor, ¿sabera què és treball, tristícia e dolor?

11. Digueren a l'amic: — ¿Per què no respons a ton amat qui t'apella? Respòs: — Ja m'aventur a greus perills per ço que a ell pervenga, e ja li parle desirant ses honors.

12. — Amic foll: ¿per què destruus ta persona e despens tos diners, e lleixes los delits d'aquest món e vas menyspreat enfre les gents? Respòs: — Per honrar los honraments de mon amat, qui per més hòmens és desamat, deshonrat, que honrat e amat.

13. — Digues, foll per amor: ¿e qual cosa és pus vesible, o l'amat en l'amic, o l'amic en l'amat? Respòs, e dix que l'amat és vist per amors, e l'amic per sospirs, e per plors, e treballs e dolors.

14. Encercava l'amic qui recomptàs a son amat com ell per sa amor sostenia greus treballs e moria; e atrobà son amat qui lligia en un llibre on eren escrites totes les llangors que amor li donaria per son amat, e tots los grats que n'havia.

15. Portà nostra Dona son Fill a l'amic per ço que li besàs son peu, e que escrivís en son llibre les virtuts de nostra Dona.

Llibre d'Amic e Amat (Exordi i Pròleg, text íntegre)

Tornar a la pàgina de presentació

En qual manera Blanquerna ermità féu lo Llibre d'Amic e Amat

Esdevenc-se, un dia, que l'ermità qui estava en Roma, segons que damunt havem dit, anà visitar los ermitans e els rescluses qui eren en Roma, e atrobà que en alcunes coses havien moltes de temptacions per ço cor no sabien haver la manera qui es covenia a llur vida; e pensà que anàs a Blanquerna ermità que li faés un llibre qui fos de vida ermitana, e que per aquell llibre pogués e sabés tenir en contemplació, devoció, los altres ermitans. Estant un dia Blanquerna en oració aquell ermità venc a la cel·la de Blanquerna e pregà'l del llibre damunt dit. Molt cogità Blanquerna en qual manera faria lo llibre ni de qual matèria.
Estant Blanquerna en aquest pensament, en volentat li venc que es donàs fortment a adorar e contemplar Déu, per tal que en l'oració Déus li demostràs la manera e la matèria de què ell faés lo llibre. Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d'amor no segueix manera com l'amic ama molt fortment son amat. On, per açò Blanquerna fo en volentat que faés Llibre d'amic e Amat, lo qual amic fos feel e devot crestià, e l'amat fos Déu.
Dementre considerava en esta manera Blanquerna, ell remembrà com una vegada, com era apostoli, li recomptà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos, e, enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, son unes gents qui han nom "sufies", e aquells han paraules d'amor e exemplis abreujats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester esposició, e per l'esposició puja l'enteniment més a ensús, per lo qual pujament muntiplica e puja la volentat en devoció. On, com Blanquerna hac haüda aquesta consideració, ell preposà a fer lo llibre segons la manera damunt dita, e dix a l'ermitá que se'n retornàs a Roma, e que en breu de temps li trametria, per lo diaca, lo Llibre d'Amic e Amat, per lo qual poria muntiplicar frevor e devoció en los ermitans, los quals volia enamorar de Déu.

Del Llibre d'Amic e Amat. Del pròleg

Blanquerna estava en oració e considerava la manera segons la qual contemplava Déu e ses virtuts; e con havia finida sa oració, escrivia ço en què havia contemplat Déu. E açó faïa tots jorns; e mudava en sa oració novelles raons, per tal que de diverses maneres e de moltes componés lo Llibre d'Amic e Amat, e que aquelles maneres fossen breus, e que en breu temps l'ànima ne pogués moltes decórrer.

E en la benedicció de Déu, Blanquerna començá son llibre, lo qual departí en aitants verses con ha dies en l'any. E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu, segons l'Art del Llibre de contemplació.

 

Llibre de l'orde de cavalleria (capítol 5, text íntegre). De la significança qui és el les armes de cavaller

Tornar a la pàgina de presentació

Tot ço que el prevere vest per cantar la missa ha alcuna significança qui es cové a son ofici. E car ofici de clergue e ofici de cavaller se covenen, per açò orde de cavalleria requer que tot ço qui és mester a cavaller a usar de son ofici haja alcuna significació per la qual sia significada la noblea de l'orde de cavalleria.

A cavaller és donada espaa qui és feta en semblança de creu, a significar que enaixí con nostro senyor Jesucrist vencé en la creu la mort en la qual érem caüts per lo pecat de nòstron pare Adam, enaixí cavaller deu vençre e destruir los enemics de la creu ab l'espaa. E car l'espaa és tallant de cada part, e cavalleria és per mantenir justícia, e justícia és donar a cascun son dret, per açò l'espaa de cavaller significa que lo cavaller ab l'espaa mantenga cavalleria e justícia.

Llança és donada a cavaller per significar veritat, car veritat és cosa dreta e no es torç, e veritat va davant a falsetat; e lo ferre de la llança significa la força que veritat ha sobre falsetat, e lo penó significa que veritat se demostra a tuit e que no ha paor de falsetat ni d'engan. E veritat és recoldament d'esperança, e així de les altres coses qui són significades de veritat per la llança del cavaller.

Capell de ferre és donat a cavaller a significar vergonya, car cavaller sens vergonya no pot ésser obedient a l'orde de cavalleria. On, enaixí con vergonya fa ésser hom vergonyós e fa tenir sos ulls en terra, enaixí capell defèn hom de les coses altes e garda a la terra, e és mitjà qui està enfre les coses baixes e les coses altes. E enaixí con capell defèn lo cap, qui és lo pus alt e lo pus principal membre qui sia en home, enaixí vergonya defèn cavaller, qui és, aprés ofici de clergue, lo pus alt ofici que sia, que no s'enclín a vils fets, ni la nobilitat de son coratge no davall a malvestat ni a engan, ni a null malvat nodriment.

Ausberg significa castell e mur contra vicis e falliments; car enaixí con castell e mur és enclòs environ per ço que hom no hi pusca entrar, enaixí ausberg és per totes parts enserrats e tancats, per ço que dó significança a lo noble coratge de cavaller, con no pusca entrar en ell traïció ni ergull ni deslleialtat ni null altre vici.

Calces de ferre són donades a cavaller per tenir segurs sos peus e ses cames, a significar que cavaller deu tenir segurs los camins ab ferre, ço és ab espaa e ab llança, ab maça e ab les altres armes.

Esperons són donats a cavaller a significar diligència e espertesa e ànsia con pusca tenir honrat son orde. Car enaixí con ab los esperons broca lo cavaller son cavall per ço que es cuit e que corra con pus ivarsosament pusca, enaixí diligència fa cuitar les coses qui covenen ésser, e espertea fa hom guardar d'ésser sobtat, e ànsia fa procurar l'arnès e la messió qui és mester a la honor de cavalleria.

Gorgera és donada a cavaller a significança d'obediència, car cavaller qui no és obedient a son senyor ni a l'orde de cavalleria deshonra son senyor e ixse de l'orde de cavalleria. On, enaixí con la gorgera environa lo coll del cavaller per ço que sia defès de nafres e de colps, enaixí obediència fa estar lo cavaller dins los manaments de son senyor e major e dins l'orde de cavalleria, per ço que traïció ni ergull ni injúria ni altre vici no corrompen lo sagrament que el cavaller ha fet a son senyor e a cavalleria.

Maça és donada a cavaller a significar força de coratge; car enaixí con la maça és contra totes armes, e dóna e fer de totes parts, enaixí força de coratge defèn cavaller de tots vicis, e fortifica les virtuts e les bones costumes per les quals cavaller mantén la honor de cavalleria.

Misericòrdia és donada a cavaller per ço que, si li defallen armes, que es torn a la misericòrdia; car si és tan prop a son enemic que no el pusca ferir ab llança ni ab espaa ni ab maça, que li faça colp ab la misericòrdia. On, aquesta arma misericòrdia significa que lo cavaller no es deu confiar a ses armes ni en sa força, e deu-se tant acostar a Déu per esperança que ab l'esperança de Déu combata sos enemics e aquells qui són contraris a cavalleria.

Escut és donat a cavaller per significar ofici de cavaller; car enaixí con l'escut met lo cavaller enfre si e son enemic, enaixí cavaller és lo mitjà qui és enfre rei e son poble. E enaixí con lo colp fer enans en l'escut que en lo cors del cavaller, enaixí cavaller deu parar son cors denant son senyor si alcun home vol pendre ni nafrar son senyor.

La sella en què cavalca lo cavaller significa seguretat de coratge e càrrec de cavalleria; car enaixí con per la sella cavaller està segur sobre son cavall, enaixí seguretat de coratge fa estar de cara lo cavaller en la batalla, per la qual seguretat esdevé ventura amiga de cavalleria. E per seguretat són menyspreats molts volpells gabaments e moltes vanes semblances, e són refrenats molts hòmens qui no gosen passar a avant en lo lloc on coratge noble fa estar segur lo cors del cavaller.

E tant és gran lo càrrec de cavalleria, que per lleugeres coses no es deuen moure los cavallers.

Cavall és donat a cavaller per significança de nobilitat de coratge, e per ço que sia pus alt encavalcat que altre home, e que sia vist de lluny e que més coses tenga dejús si, e que enans sia a tot ço que es cové a la honor de cavalleria que altre home.

A cavall és donat fre e a les mans del cavaller són donades regnes, a significança que cavaller per lo fre refrèn sa boca de parlar lletges paraules e falses, e refrèn ses mans que no dó tant que haja a querre, ni sia tan ardit que de son ardiment git seny, e per les regnes entena que ell se lleix menar vers qual part l'orde de cavalleria lo vulla aemprar ni trametre. E con hi serà mester, allarg ses mans e faça messió, e dó segons que es cové a sa honor; e que sia ardit, e no dubte sos enemics; e con dubtarà de ferir, lleix flaquea de coratge. E si d'açò lo cavaller fa lo contrari, son cavall, qui és bèstia que no ha raó, segueix mills la regla e l'ofici de cavalleria que lo cavaller.

Testera és donada a cavall per significança que tot cavaller no deu fer d'armes sens raó; car enaixí con lo cap del cavall va primer e davant lo cavaller, enaixí lo cavaller deu anar denant raó en tot ço que fa, car obra que sia sens raó ha tanta de viltat en si, que no deu ésser denant a cavaller. On, enaixí con la testera guarda e defèn lo cap del cavall, enaixí raó guarda e defèn cavaller de blasme e de vergonya.

Guarniments de cavall defenen cavall, e per los guarniments és feta significança que el cavaller deu gordar e costoir sos béns e ses riqueses, per tal que pusca bastar a l'ofici de cavalleria. Car enaixí con cavall no poria ésser defès de colps ni de nafres sens guarniments, enaixí cavaller sens aquests béns temporals no poria mantenir la honor de cavalleria, ni no poria ésser defès a malvats pensaments, car pobretat fa hom cogitar enganys e traïcions.

Perpunt dóna significança al cavaller dels grans treballs los quals li cové a soferre per honrar l'orde de cavalleria; car enaixí con lo perpunt està dessús a los altres guarniments, e està al sol e a la pluja e al vent, e reep enans los colps que l'ausberg e per totes parts és combatut e ferit, enaixí cavaller és elegut a majors treballs que altre home. Car tots los hòmens qui són dejús sa nobilitat e dejús sa guarda han a recórrer a cavaller, e cavaller los deu tots defendre, e enans deu lo cavaller ésser ferit e nafrat e mort, que los hòmens qui li són comenats. On, con açò sia enaixí, doncs gran és lo càrrec de cavalleria, e per açò són los prínceps e los alts barons en tan gran treball posats a réger e a defendre llurs terres e llur poble.

Senyal en escut e en sella e en perpunt és donat a cavaller per ésser lloat de los ardiments que fa e de los colps que dóna en la batalla. E si és volpell ni flac ni retraent, és-li donat lo senyal per ço que sia blasmat e reprès. E car senyal és donat a cavaller per ço que sia conegut si és amic o enemic de cavalleria, per açò cascun cavaller deu honrar son senyal, per ço que és guard de blasme, qui gita cavaller de l'orde de cavalleria.

Senyera és donada a rei e a príncep e a senyor de cavallers a significança que los cavallers deuen mantenir la honor del senyor e de son heretatge; car en la honor del regne o del principat, e en la honor de llur senyor, són honrats e lloats per les gents; e en la deshonor de la terra on són, e del senyor de qui són, los cavallers són pus blasmats que altres hòmens. Car enaixí con per la honor deuen ésser pus lloats, per ço car la honor més està en ells que en altres hòmens, enaixí en la deshonor deuen ésser més blasmats que altres hòmens, per ço car per la llur flaquea o traïció són pus fortment desheretats reis e prínceps e alts barons, e són perduts més regnes e comtats e altres terres que per la flaquea e traïció de nulls altres hòmens que no sien cavallers.

Llibre de l'orde de cavalleria (capítol 2, text íntegre). De l'ofici qui pertany a cavaller

 Tornar a la pàgina de presentació

Ofici de cavaller és la fi e la intenció per la qual fo començat l'orde de cavalleria. On, si cavaller no usa de l'ofici de cavalleria, és contrari a son orde e a los començaments de cavalleria damunt dits; per la qual contrarietat no és ver cavaller, jassia apellat cavaller; e aital cavaller és pus vil que lo tixedor ne lo trompador qui segueixen llur ofici.

Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica, per la qual Déu lo pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria, e per la fe a honrar e a muntiplicar soferí en est món molts treballs e moltes hontes e greu mort. On, enaixí con nostro senyor Déus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab escriptures e ab provacions necessàries, preïcant aquella als infeels ab tan gran caritat que la mort sia a ells desirable, enaixí lo Déu de glòria ha elets cavallers qui per força d'armes vencen e apoderen los infels qui cada dia punyen en lo destruïment de la Sancta Esgleia. On, per açò Déus té honrats en est món e en l'altre aitals cavallers qui són mantenidors e defenedors de l'ofici de Déu e de la fe per la qual nos havem a salvar.

Cavaller qui haja fe e no ús de fe, e sia contrari a aquells qui mantenen la fe, és així con enteniment d'home a qui Déus ha dado raó e usa de desraó e d'ignorància.

On, qui ha fe e és contrari a fe, vol ésser salvat per ço qui és contra fe; e per ço son voler se concorda ab descreença, qui és contrari de fe e de salvació, per la qual descreença hom és jutjat a treballs qui no han fi.

Molts són los oficis que Déus ha donats en est món a ésser servit per los hòmens, mas tots los pus nobles, los pus honrats, los pus acostats dos oficis qui sien en est món, és ofici de clergue e ofici de cavaller; e, per açò, la major amistat que sia en est món deuria ésser entre clergue e cavaller. On, enaixí con clergue no segueix l'orde de clerecia con és contra l'orde de cavalleria, enaixí cavaller no manté orde de cavalleria con és contrari e desobedient als clergues, qui són obligats a amar e a mantenir l'orde de cavalleria.

Orde no tan solament està en los hòmens qui amen llur orde, que enans està en ells per amar altres órdens. On, amar un orde e desamar altre orde no és mantenir orde, car null orde no ha Déus donat contrari a altre orde. On, enaixí con alcú home religiós qui ama tant son orde que n'és enemic d'altre orde, no segueix orde, enaixí cavaller no ha ofici de cavaller con ama tant son orde que en menyspreu e en desam altre orde. Car si cavaller tenia l'orde de cavalleria desamant e destruent altre orde, seguir s'hia que Déu e orde fossen contraris, la qual contrarietat no pot ésser.

Tant és noble cosa ofici de cavaller, que cascú cavaller deuria ésser senyor e regidor de terra, mas per los cavallers, qui són molts, no basten les terres. E a significar que un Déu és senyor de totes coses, emperador deu ésser cavaller e senyor de tots los cavallers; mas, car emperador no poria per si mateix réger tots los cavallers, cové que haja dessots si reis qui sien cavallers, per tal que li ajuden a mantenir l'orde de cavalleria. E los reis deuen haver dejús si comtes, comdors, varvassors, e així dels altres graus de cavalleria; e dejús aquests graus deuen ésser los cavallers d'un escut, los quals sien governats e posseïts per los graus de cavalleria damunt dits.

A demostrar l'excel•lent senyoria, saviea e poder de nostro senyor Déus, qui és un, e pot e sap réger e governar tot quant és, descovinent cosa fóra que un cavaller pogués per si mateix réger totes les gents d'aquest món; car si ho faés, no fóra tan bé significada la senyoria, lo poder e la saviea de nostro senyor Déus. On, per açò, Déus ha volgut que a réger totes les gents d'aquest món haja mester molts oficials qui sien cavallers. On, lo rei o el príncep qui fa procuradors, veguers, batles, d'altres hòmens qui no sien cavallers, fa contra l'ofici de cavalleria, con sia cosa que cavaller sia pus covinent segons dignitat de son ofici a senyorejar poble que altres hòmens; car per la honor de son ofici li deu ésser feta més d'honor que a altre home que no sia tan honrat en ofici. E per la honor en què és per son orde, ha nobilitat de cor; e per nobilitat de coratge s'enclina pus tard a malvestat e a engan e a vils fets que altre home.

Ofici de cavaller és mantenir e defendre senyor terrenal, car ni rei ni príncep ni null alt baró sens ajuda no poria mantenir dretura en ses gents. On, si el poble o alcun home és contra lo manament del rei o del príncep, cové que los cavallers ajuden a llur senyor, qui és un home sol enaixí com un altre home. On, lo cavaller malvat qui ajuda enans al poble que a son senyor, o qui vol ésser senyor e vol desposseir son senyor, no segueix l'ofici per lo qual és apellat cavaller.

Per los cavallers deu ésser mantenguda justícia, car enaixí com los jutges han ofici de jutjar, així los cavallers han ofici de mantenir justícia. E si cavaller e lletres no se podien covenir tan fortment que cavaller per ciència abastàs a ésser jutge, jutge deuria ésser cavaller; car aquell per qui justícia pot ésser mills mantenguda és mills covinent a ésser jutge que altre home, ab què lo cavaller sia covinent a ésser jutge.

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules redones, esgremir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria. On, menysprear la costuma e la usança de ço per què cavaller és pus aparellat a usar de son ofici, és menysprear l'orde de cavalleria.

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima; e per açò lo cavaller qui usa d'aquestes coses qui pertanyen a orde de cavalleria quant al cors, e no usa quant a l'ànima d'aquelles virtuts qui pertanyen a cavalleria, no és amic de l'orde de cavalleria; car si ho era, seguir s'hia que lo cors e cavalleria fossen ensems contraris a l'ànima e a ses virtuts, e açò no és ver.

Ofici de cavaller és mantenir terra, car, per la paor que les gents han dels cavallers, dubten a destruir les terres, e per temor dels cavallers dubten los reis e els prínceps venir los uns contra los altres. Mas lo malvat cavaller qui no ajuda a son senyor terrenal natural contra altre príncep, és cavaller sens ofici, e és així com fe sens obra, e és així com descreença qui és contra fe. On, si aital cavaller seguia l'orde e l'ofici de cavalleria, cavalleria e son orde seria injuriosa al cavaller qui es combat tro a la mort, per justícia e per son senyor a mantenir e a defendre.

No és negun ofici qui sia fet que no pusca ésser desfet; car si ço qui és fet no podia ésser desfet ni destruït, ço qui és fet seria semblant a Déu, qui no és fet ni pot ésser destruït. On, con l'ofici de cavalleria sia fet e ordenat per Déu, e sia mantengut per aquells qui amen l'orde de cavalleria e qui són en l'orde de cavalleria, per açò lo malvat cavaller qui s'ix de l'orde de cavalleria desamant l'ofici de cavalleria, desfà en si mateix cavalleria.

Rei o príncep qui desfà en si mateix orde de cavaller, no tan solament desfà cavaller en si mateix, que enans ho fa als cavallers qui li són sotsmesos; los quals, per lo mai eximpli de son senyor, e per ço que sien amats per ell e seguesquen sos malvats nodriments, fan ço que no pertany a cavalleria ni a son orde. E per ço los malvats prínceps no tan solament són contraris en si mateixs a l'orde de cavalleria, que enans ho són en llurs sotsmesos, en los quals desfan l'orde de cavalleria. On, si gitar un cavaller de l'orde de cavalleria és molt gran malvestat e gran viltat de coratge, quant més ho és qui molts cavallers gita de l'orde de cavalleria!Ah, con és gran força de coratge en cavaller qui venç e apodera molts malvats cavallers! Lo qual cavaller és príncep o alt baró qui ama tant l'orde de cavalleria que, per molts malvats hòmens qui són apellats cavallers, e qui cada dia li consellen que faça malvestats, falliments e engans on destrua en si mateix cavalleria, lo bonauirat príncep, ab sola nobilitat de son coratge, e ab l'ajuda que li fa cavalleria e son orde, destruu e venç tots los enemics de cavalleria.

Si cavalleria fos en força corporal més que en força de coratge, seguiria's que orde de cavalleria se concordàs pus fortment ab lo cors que ab l'ànima, e si ho faés, lo cors hagra major nobilitat que l'ànima. On, con nobilitat de coratge no pusca ésser vençut ni apoderat per un home ni per tots los hòmens qui són, e un cors sia vençut per altre e pres, lo malvat cavaller qui tem pus fortment la força del cors, con fuig a la batalla e desempara son senyor, que no fa la malvestat e la flaquesa de son coratge, no usa de l'ofici de cavaller, ni és servidor ni obedient a l'honrat orde de cavalleria, qui fo començat per noblea de coratge.

Si la menor nobilitat de coratge se convengués mills ab l'orde de cavalleria que la major, concordaren-se flaquesa e volpellatge ab cavalleria contra ardiment e força de coratge; e si açò fos enaixí, flaquea e volpellatge foren ofici de cavaller, e ardiment e força desordenaren l'orde de cavalleria. On, con d'açò sia lo contrari, per açò si tu, cavaller, vols ni ames molt cavalleria, a esforçar-se cové que on pus fortment hauràs defalliment de companyons e d'armes e de messió, hages ardiment de coratge e esperança contra aquells qui són contraris a cavalleria. E si tu mors per mantenir cavalleria, doncs tu has cavalleria en ço que més la pots amar e servir e tenir; car cavalleria en null lloc no està tan agradablement com en nobilitat de coratge. E null hom no poria més amar, ne honrar, ni haver cavalleria, que aquell qui mor per la honor e l'orde de cavalleria.

Cavalleria e ardiment no es covenen sens saviesa e seny; car si ho faïen, follia e ignorància se covenrien ab l'orde de cavalleria. E si açò era enaixí, saviesa e seny qui són contraris a follia e a ignorància, serien contraris a orde de cavalleria, e açò és impossíbil; per la qual impossibilitat és significat a tu, cavaller que has gran amor a l'orde de cavalleria, que enaixí con cavalleria per nobilitat de coratge te fa haver ardiment, e et fa menysprear los perills per ço que cavalleria pusques honrar, enaixí orde de cavalleria cové que et faça amar saviea e seny ab què pusques honrar l'orde de cavalleria contra lo desordonament e el defalliment qui és en aquells qui cuiden seguir la honor de cavalleria per follia e per minva d'enteniment.

Ofici de cavaller és mantenir vídues, òrfens, hòmens despoderats; car enaixí con és costuma e raó que los majors ajuden a defendre los menors, e los menors hagen refugi als majors, enaixí és costuma de l'orde de cavalleria que per ço car és gran e honrat e poderós, sia en socors e en ajuda a aquells qui li són dejús en honrament e en força. On, si forçar vídues qui han mester ajuda, e heretar òrfens qui han mester regidor, e robar e destruir los hòmens mesquins e despoderats a qui hom deu donar socors, se concorda ab l'orde de cavalleria, malvestat, engany, crueltat e falliment se covenen ab orde e ab nobilitat e honrament. E si açò és enaixí, doncs cavaller e son orde és contrari al començament de l'orde de cavalleria.

Si Déu ha donat ulls al menestral per ço que veja obrar, a l'home pecador ha donats ulls per ço que pusca plorar sos pecats. E si al cavaller ha donat lo cor perquè sia cambra on estia la nobilitat de son coratge, al cavaller qui és en sa força e en son honrament ha donat cor per ço que hi sia pietat de mercè a ajudar e a salvar e a guardar aquells qui lleven los ulls ab plors e llurs cors ab esperança als cavallers que los ajuden, e els defenen, e lur donen a llurs necessitats. On, cavaller qui no haja ulls ab què veja los despoderats, ni ha cor ab què pens llurs necessitats, no és ver cavaller ni no és en l'orde de cavalleria; car tant és alta cosa e noble cavalleria, que tots aquells qui són abcegats e han vil coratge: gita de son orde e de son benifet.

Si cavalleria, qui és tan honrat ofici, fos ofici de robar e de destruir los pobres e los despoderats, e d'enganar e de forçar les vídues e les altres fembres, ben gran e ben noble ofici fóra ajudar e mantenir òrfens e vídues e pobres. On, si ço qui és malvestat e engan era en l'orde de cavalleria qui és tan honrat, e per malvestat e per falsia e per traïció e crueltat, cavalleria era en son honrament, quant més pus fortment sobre cavalleria seria honrat l'orde qui hauria honrament per lleialtat e cortesia e liberalitat e pietat!Ofici de cavaller és haver castell e cavall per guardar los camins e per defendre llauradors. Ofici de cavaller és haver viles e ciutats per tenir dretura a les gents, e per congregar e ajustar fusters en un lloc, ferrers, sabaters, drapers, mercaders e los altres oficis qui pertanyen a l'ordonament d'aquest món, e qui són necessaris a conservar lo cors a ses necessitats. On, si los cavallers per mantenir llur ofici són tan bé llogats que són senyors de castells e de viles e de ciutat; si destruir viles, castells e ciutats cremar e tallar los arbres e les plantes, e auciure lo bestiar e robar los camins era ofici e orde de cavaller, obrar e edificar castells, forces, viles e ciutats, defendre llauradors, talaies tenir a camins segurs, e les altres coses semblants a aquestes, serien desordonament de cavalleria; e si açò era enaixí, la raó per la qual cavalleria és atrobada seria una cosa mateixa ab son desordonament e son contrari.

Traïdors, lladres, robadors, deuen ésser encalçats per los cavallers, car enaixí com destral és feta per destruir los arbres, enaixí cavaller ha son ofici per destruir los mals hòmens. On, si cavaller és robador, lladre, traïdor, e los robadors, traïdors, lladres, deuen ésser morts per los cavallers e preses; si lo cavaller qui és lladre o traïdor o robador vol usar de son ofici e usa en altre de son ofici, ab l'orde de cavalleria se cové mills en altre que en si mateix. E con no és cosa lleguda que null home aucia si mateix, per açò cavaller qui sia lladre, traïdor e robador, deu ésser destruït e mort per altre cavaller. E cavaller qui sofira ne mantenga cavaller traïdor, robador, lladre, no usa de son ofici, car si usava de son ofici, contra son ofici faria si los hòmens lladres, traïdors, qui no son cavallers auceïa ni destruïa.

Si tu, cavaller, has dolor o alcun mal en una mà, aquell mal pus prop és a l'altra mà que no és a mi o a altre home; on, cavaller qui sia traïdor ni lladre ni robador, pus prop és son vici e son falliment a tu qui est cavaller, que a mi qui no són cavaller. On, si lo teu mal te dóna major treball que lo meu, per què escuses ni mantens cavaller enemic de la honor de cavalleria?, ni per què blasmes los hòmens qui no són cavallers dels falliments que fan?

Cavaller lladre, major lladronici fa a l'alta honor de cavalleria con li embla si mateix e son nom, que no fa con embla diners o altres coses; car emblar honrament és donar viltat e mala fama a aquella cosa qui és digna d'ésser lloada e honrada. E car honor e honrament val més que diners ni que aur ni que argent, per lo és major falliment avilar cavalleria que emblar diners ni altres coses qui no són cavalleria.

E si açò no era enaixí, seguir s'hia o que diners e les coses que hom embla fossen mellors que home, o que fos major lladronici emblar un diner que emblar molts diners.

Si hom traïdor qui aucia son senyor, o jau ab sa muller, o si traeix son castell, és cavaller, qual cosa és home qui mors per honrar e defendre son senyor? Ni si cavaller traïdor és blandit per son senyor, qual falliment porà fer de què sia punit ni reprès? Ni si senyor no manté la honor de cavalleria contra son cavaller traïdor, en qui la mantendrà? Ni senyor qui no destruu son traïdor, qual cosa destruirà ni per què es senyor, ni home, ni nulla re?

Si ofici de cavaller és reptar o combatre traïdor, e si ofici de cavaller traïdor és escondir-se e combatre lleial cavaller, qual cosa és ofici de cavaller? Ni si coratge tan malvat con és lo de cavaller traïdor cuida vençre coratge de cavaller lleial, l'alt coratge de cavaller qui es combat per lleialtat, qual cosa cuida vençre ni sobrar? Ni si cavaller amic de cavalleria e de lleialtat és vençut, qual és lo pecat que ha fet, ni on és anada la honor de cavalleria?

Si robar fos ofici de cavaller, donar fóra contrari a l'orde de cavalleria; e si donar se convengués ab algun ofici, quanta de valor fóra en aquell home qui hagra ofici de donar? Ni si donar les coses toltes se covenia ab l'honor de cavalleria, restituir ab què es covendria? Ni si tolre ço que Déus dóna deu posseir cavaller, qual cosa és que cavaller no deja posseir?

Poc sap de comanar qui a llop famejant comana ses ovelles, e qui sa muller bella comana a cavaller jove traïdor, ni qui son fort castell comana a cavaller avar e robador. E si aital home sabria poc de comenar ses coses, qui és aquell qui sos béns sàpia comanar?, ni qual és aquell qui ses comandes sap retre ni guardar?

Has vist null cavaller qui son castell no vulla recobrar?, ni vist anc cavaller qui a cavaller traïdor no vulla sa muller guardar ni vist anc cavaller robador qui no s'escondís de robar? E si negun d'aitals cavallers has vist, regla ni orde porà'ls ja tornar en l'orde de cavalleria?

Tenir gint son arnès e manescalsir son cavall és ofici de cavaller; e si jugar son arnès, ses armes e son cavall és ofici de cavaller, doncs ço que és e qui no és, és ofici de cavaller. On, si açò és enaixí, doncs ofici de cavaller és e no és; on, con res e no-res sien contraris, e destruir son arnès cavalleria no és, adoncs cavalleria sens armes qual cosa és?, ni per qual raó cavaller nomenat és?

Manament és de llei que hom no sia perjur; on, si fer sagrament falsament no és contra orde de cavalleria, Déus, qui féu lo manament, e cavalleria són contraris; e si ho són, on és l'honrament de cavalleria, ni qual cosa és son ofici? E si Déus e cavalleria se covenen, cové que jurar falsament no sia en aquells qui mantenen cavalleria. E si fer vot e prometre a Déu e jurar en ver no és en cavaller, què és ço en què està cavalleria?

Si justícia e luxúria se covenen, cavalleria, qui es cové ab justícia, se cové ab luxúria; e si cavalleria e luxúria se covenen, castedat, qui és lo contrari de luxúria, és contra l'honrament de cavalleria; e si açò és enaixí, seria ver que cavallers volguessen honrar cavalleria per mantenir luxúria. E si justícia e luxúria són contraris, e cavalleria és per mantenir justícia, doncs cavaller luxuriós e cavalleria són contraris, e si ho són, en cavalleria deuria ésser esquivat pus fortment que no és lo vici de luxúria; e si era punit lo vici de luxúria segons que deuria, de negun orde no serien gitats tants hòmens con de l'orde de cavalleria.

Si justícia e humilitat eren contraris, cavalleria, qui es concorda ab justícia, seria contra humilitat e concordar s'hia ab orgull. E si cavaller ergullós manté l'ofici de cavalleria, altra cavalleria fo aquella qui començà per justícia e per mantenir los hòmens humils contra los ergulloses injusts. E si açò és enaixí, los cavallers qui són en aquest temps no són en l'orde en lo qual eren los altres cavallers qui foren primers. E si aquests cavallers qui ara són tenen la regla e usen de l'ofici del qual usaven los primers, ergull ni malvestat no és en aquests cavallers que veem ergulloses e injurioses. E si ço que par que sia ergull e injúria res no és, doncs humilitat e justícia en què és, ni on és, ni què és?

Si justícia i pau eren contraris, cavalleria, qui es concorda ab justícia, serà contrari a pau, e si ho és, doncs aquests cavallers qui són ara enemics de pau e amen guerres e treballs, són cavallers; e aquells qui pacifiquen les gents e fugen a treballs, són injurioses e són contra cavalleria. On, si això és enaixí, e los cavallers qui ara són usen de l'ofici de cavalleria, si són injurioses e guerrers e amadors de mal e de treballs, deman qual cosa ni què eren los cavallers primers qui es concordaven ab justícia e ab pau, pacificant los hòmens per justícia e per força d'armes. Car, enaixí com en lo temps primer, és ara ofici de cavaller pacificar los hòmens per força d'armes; e si los cavallers guerrers, injurioses, qui són en aquest temps, no són en l'orde de cavalleria ni han ofici de cavaller, on és doncs cavalleria, ni quals ni quants són aquells qui són en son orde?

Moltes maneres són per què cavaller pot e deu usar d'ofici de cavalleria; mas con nós hajam a tractar d'altres coses, per açò nos en passam con pus abreujadament podem, e majorment con a requesta d'un cortès escuder, lleial, vertader, qui llong temps ha seguida la regla de cavaller, hajam fet aquest llibre abreujadament, per ço car en breu temps deu ésser adobat a novell cavaller.

Llibre de l'orde de cavalleria (capítol 1, text íntegre). Del començament de cavalleria

 Tornar a la pàgina de presentació

Defallí caritat, lleialtat, justícia e veritat en lo món. Començà enemistat, deslleialtat, injúria e falsetat. E per açò fo error e torbament en lo poble de Déu, qui era creat per ço que Déus sia amat, conegut, honrat, servit e temut per home.

Al començament, con fo en lo món vengut menyspreament de justícia per minvament de caritat, covenc que justícia retornàs en son honrament per temor. E per açò de tot lo poble foren fets milenaris, e de cascun mil fo elet a triat un home pus amable, pus savi, pus lleial e pus forts, e amb pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres.

Encercat fo en totes les bèsties qual és pus bella bèstia e pus corrent e que pusca sostenir més de treball, ni qual és pus covinent a servir home. E car cavall és la pus noble bístia e la pus covinent a servir home, per açò de totes les bèsties hom eleec cavall e donà-lo a l'home qui fo elet de mil hòmens. E per açò aquell home ha nom cavaller.

Con hom hac ajustada la pus noble bístia al pus noble home, enaprés covenc que hom elegués e triàs, de totes les armes, aquelles que són pus nobles e pus covinents a combatre e a defendre hom de nafres e de mort. E aquelles armes hom donà e aproprià e cavaller. Qui vol, doncs, entrar en l'orde de cavalleria, aesmar e pensar li cové lo noble començament de cavalleria; e cové que la noblea de son coratge e son bon nodriment se concord e es covenga ab lo començament de cavalleria, car, si no ho faïa, contrari seria a l'orde de cavalleria e a sos començaments. E per ço no es cové que l'orde de cavalleria reeba sos enemics en sos honraments, ni aquells qui són contraris a sos començaments.

Amor e temor se covenen contra desamor e menyspreament; e per açò covenc que cavaller, per noblea de coratge e de bones costumes, e per la honor tan alta e tan gran la qual li és feta per elecció, e per cavall, e per armes, fos amat e temut per les gents, e que per la amor retornàs caritat e ensenyament, e per la temor retornàs veritat e justícia.

Home, en quant ha més de seny e d'enteniment, e és de pus forts natura que fembra, pot ésser millor que fembra; car, si no era tan poderós a ésser bo com la fembra, seguir s'hia que bondat e força de natura fos contrari a bonea de coratge e de bones obres. On, enaixí con home per sa natura és pus aparellat a haver noble coratge e a ésser bo que la fembra, enaixí home és pus aparellat a ésser àvol que la fembra; car, si no era, no seria digne que hagués major nobilitat de coratge e major mèrit d'ésser bo que fembra.

Guarda, escuder, què faràs si prens l'orde de cavalleria; car, si est cavaller, tu reeps l'honrament e la servitud qui es cové als amics de cavalleria, car, en quant has pus nobles començaments, est pus obligats a ésser bo e agradable a Déu e a les gents; e si est àvol, tu est lo major enemic de cavalleria e est pus contrari a sos començaments e a son honrament.

Tant és alt e noble l'orde de cavalleria, que no basta a l'orde que hom lo faés de pus nobles persones, ni que hom li donàs les pus nobles bísties ni les pus honrades armes; ans covenc que hom faés senyors de les gents aquells hòmens qui són en l'orde de cavalleria. E car senyoria ha tanta de nobilitat, e servitud ha tant de sotsmetiment, si tu qui prens l'orde de cavalleria est vil ni malvat, pensar pots qual injúria fas a tos sotsmeses e a tos companyons qui són bons; car per la viltat en què est, deuries ésser sotsmès, e per la nobilitat dels cavallers qui són bons, est indigne que sies apellat cavaller.

Elecció ni cavall ni armes ni senyoria encara no abasta a l'alta honor qui pertany a cavaller, ans cové que hom li dó escuder e troter qui el servesquen e qui pensen de les bèsties. E cové que les gents aren e caven e traguen mal, per ço que la terra lleu los fruits on viva cavaller e ses bèsties, e que cavaller cavalc e senyoreig e haja benanança d'aquelles coses on los hòmens han maltret e malanança.

Ciència e doctrina han los clergues, con pusquen e sàpien e vullen amar, conèixer e honrar Déu e ses obres, e que donen doctrina a les gents e bon eximpli en amar e honrar Déu; e per ço que sien ordenats a aquestes coses, aprenen e estan en escoles. On, enaixí con los clergues, per honesta vida e per bon eximpli e per ciència, han orde e ofici con enclinen les gents a devoció e a bona vida, enaixí los cavallers, per noblea de coratge e per força d'armes, mantenen l'orde de cavalleria, han l'orde en què són per ço que enclinen les gents a temor, per la qual temen a fer falliments los uns hòmens contra los altres.

La ciència e l'escola de l'orde de cavalleria és que cavaller faça a son fill mostrar de cavalcar en son jovent; car si l'infant en son joven no aprèn a cavalcar, no ho porà apendre en sa vellesa. E lo fill del cavaller cové que, dementre que és escuder, sàpia pensar de cavall; e lo fill de cavaller cové que sia enans sotmès que senyor, e que sàpia servir senyor car, en altra manera, no coneixeria la nobilitat de sa senyoria con seria cavaller. E per açò lo cavaller deu sotsmetre son fill a altre cavaller, per açò que aprenga a tallar e a guarnir, e les altres coses qui es pertanyen a la honor de cavaller.

Qui ama orde de cavalleria cové que, enaixí com aquell qui vol ésser fuster ha mester maestre qui sia fuster; e aquell qui vol ésser sabater cové que haja maestre qui sia sabater, enaixí qui vol ésser cavaller cové que haja maestre qui sia cavaller; car enaixí és descovinent cosa que escuder aprena l'orde de cavalleria d'altre home mas d'home qui sia cavaller, con seria descovinent cosa si el fuster mostrava a l'home qui vol ésser sabater.

Enaixí con los juristes e els metges e els clergues han ciència e llibres, e oen la lliçó e aprenen llur ofici per doctrina de lletres, tant és honrat e alt l'orde de cavaller, que no tan solament abasta que a l'escuder sia mostrat l'orde de cavalleria per pensar de cavall, ni per servir senyor, ni per anar ab ell en fet d'armes, ni per altres coses semblants a aquestes; oc encara seria covinent cosa que hom de l'orde de cavalleria faés escola, e que fos ciència escrita en llibres, e que fos art mostrada així com són mostrades les altres ciències; e que los infants fills dels cavallers, en lo començament que apresessen la ciència qui pertany a cavalleria, e enaprés que fossen escuders e que anassen per les terres ab los cavallers.

Si falliment no fos en clergues ni en cavallers, quaix a penes fóra falliment en les altres gents; car per los clergues hagra hom devoció e amor a Déu, e per los cavallers temera hom injuriar son proïsme. On, si los clergues han maestre e doctrina, e estan en escoles per ésser bons, e si tantes ciències són que estan en doctrina e en lletres, injúria molt gran és feita a l'orde de cavalleria con no és enaixí una ciència demostrada per lletres e que en sia feta escola, con és de les altres ciències. On, per açò, aquest qui compon aquest llibre soplega al noble rei e a tota la cort qui és ajustada a honor de cavalleria que sia satisfet e restituït a l'honrat orde de cavalleria qui és agradable a Déu.

Llibre de les bèsties (capítol 7, text íntegre). De la mort de Na Renart

Tornar a la pàgina de presentació

No s'oblidà na Renart de tractar la mort del rei, i oblidà l'horament que l rei li havia fet sobre tots los barons de sa cort. Un dia digué na Renart a l'orifany que hora era que l rei morís, i majorment com també era aparellat, que en sa cort no havia altre conseller mas na Renart. Llongament considerà l'orifany en çò que na Renart deia, i hagué conciència en consentir en la mort del rei. D'altra part temia que si ell era desobedient a na Renart. que na Renart no l descobrís i que tractàs de sa mort. Finalment s'acordà l'orifany que no consentís a na Renart, car gran conciencia havia que l rei morís. D'altra part temia-s que si ell era rei, que na Renart no l traís, així com traía l rei; i l'orifany amà més estar en perill de mort, que fer traició contra son senyor nautral.

Dementre que l'orifany en així considerava, ell digué entre sí mateix que en així com na Renart amb maestria volia fer occiure l rei, que en així ell ab maestria fes occiure al rei na Renart; car si en lo cor de na Renart cab traició i certesa i maestria, ¡quan més, digué l'orifany, en mon cor, que es tant gran, deu cabre llealtat, saviesa i maestria!

Estant que l'orifany considerava en açò, li digué na Renart:

— Senyor n'orifany, ¿vós en què considerau, ni per què vós no us cuidau con siau rei, ans que torni la serpent de la missatgeria, la qual es trop savia i mestra?

L'orifany, adoncs, concebé i proposà que esperas la serpent, ans que tractas neguna cosa contra na Renart, i que ab la serpent tractas com lo rei occiés na Renart.

Con na Renart vegé que l'orifany era negligent de son negoci, hagué temor que la serpent no vingués i que l'orifany no l descobrís, i adoncs digué a l'orifany que s cuitas, car si ho feia, ell tractaria en tal manera l fet, que vindria a perfecció, mellor i abans que ell no s pensava. Gran por hagué l'orifany de la maestria de na Renart, i demanà a na Renart en quina condició volia esser ab ell, si era rei. Na Renart digué que ell volia esser en aital condició ab ell com era ab lo rei, çò es a saber, que fos son conseller tant solament, i que l conill fos son cambrer i lo paó son porter.

Aprés que na Renart hagué dita la condició a l'orifany, l'orifany demanà a na Renart la manera qual seria perquè l rei morís, i na Renart recomptà a l'orifany la manera la qual s'havia pensada en la mort del rei, i digué aquestes paraules:

— Entre l senglar i el rei jo metré discordia i malvolença, car lo senglar cuida esser par en persona i en força al rei; i jo diré al senglar que s guardi del rei, qui l vol occiure; i puxes diré al rei que s guardi del senglar, qui ha desig d'esser rei, i tractaré que l rei occía l senglar. I con lo senglar será mort, i el rei serà hujat en la batalla que haurà haguda ab lo senglar, adoncs vós, senyor orifany, podreu occiure lleugerament lo rei, i podreu esser rei.

En la manera que s'hagué pensada na Renart, proposà-s l'orifany que enganas na Renart, i digué a na Renart aquestes paraules:

— Vana es tota prometença sense testimonis, i per çò tinc per bo — digué l'orifany — que vós, na Renart, hagueu testimoni de la promesa que vós voleu que jo us faça, çò es a saber, que vós siau mon conseller tant solament, i que l conill sia mon cambrer, i el paó sia mon porter, car sens testimonis, si jo us negava vostra promesa, vós no ho podrieu provar, i jo per aventura, con seria rei, no m tindria tant obligat a vos honrar, com faig ara que no son rei i que vós sou conseller del rei.

Na Renart considerà llongament en çò que l'orifany deia, i hagué por que ls testimonis no la descobrissen de la traició. Con l'orifany vegé estar na Renart concirós, ell digué a na Renart que ls mellors testimonis que ell podia haver eren lo conill i el paó, que temien na Renart, i que haurien plaer que fossen sos oficials, i no li calia haver temor que aquells la descobrissen de neguna cosa secreta. Na Renart tengué per bo l consell que l'orifany li donava, i en presencia del conill i del paó fermà la promesa a na Renart; i d'altra part lo conill i el paó prometeren a l'orifany i a na Renart que ho tindrien secret.

Aprés aquestes paraules, l'orifany consellà na Renart que primerament digués al porc que l rei lo volia occiure, i puxes que ho digués al rei. Na Renart anà ab lo porc parlar primerament, i l'orifany, dementre que na Renart parlava ab lo senglar, parlà ab lo rei, al qual digué tot çò que havia emprès ab na Renart, i demanà al rei perdó, per çò com havia concebuda traició envers ell, i digué-li com sen penedia, i com amava més esser lleial sotsmès que traidor rei.

— I com — digué l rei — podria jo esser cert que çò que vós, n'orifany, dieu, es veritat?

L'orifany digué que ell ho podria conèixer en çò que na Renart havia tant fet, que en son consell no havia altra bestia mas na Renart; i que l conill, qui l temia per natura, i així mateix lo paó, havia fets de son hostal.

— Encara, senyor en lleó, — digué l'orifany, — vos en diré altra certenitat, car na Renart es anat al senglar per dir-li que vós lo voleu occiure, i dirà a vós altre tal, que l senglar vos vol occiure, i vos aconsellarà que fasseu al senglar semblant ergullós, per çò que l senglar tinga per ver çò que na Renart li ha dit.

Aprés estes paraules, l'orifany digué al rei que l conill i lo paó havien consentit en sa mort.

Molt fo meravellat lo rei de na Renart, a qui havia fet tant d'honrament, com pogué concebre envers ell engany i falliment, i digué aquestes paraules:

— A mon pare oí una vegada recontar que mon avi, qui era rei d'una gran terra, volgué abaixar los barons a qui s tanyia honor i volgué exalçar les vils besties a les quals no s convenia honrament, entre les quals besties fou lo simi, al qual féu molt d'honrament. I aquell simi, per çò car era semblant a hom, hagué desig que fos rei, i concebé, en lloc d'honrament, traició contra mon avi.

— Senyor, — digué l'orifany, — en poc anap no pot molt vi caber, ni en persona que sia de vil lloc no cab gran honrament ni gran lleialtat; i per çò es bo que vós occieu na Renart, i que hajau bon consell: sieu franc en vostre senyoratge, i sotsmeteu a malvada persona la noblesa que Déu vos ha donada per llinatge i per ofici.

Aprés estes paraules, l'orifany anà al senglar ab qui na Renart havia parlat, i digué-li que ell sabia çò que na Renart li havia dit, i en així ho digué l'orifany al senglar com na Renart ho havia dit. Lo senglar se meravellà com l'orifany ho sabia, i l'orifany li recontà tot lo fet.

Estant que l'orifany ab lo senglar parlava, na Renart anà al lleó, i digué-li que l senglar lo volia occiure; i adoncs lo lleó conegué que na Renart lo volia trair. Lo rei ajustà davant sí molts barons, i fou-hi l'orifany, i el senglar i na Renart i el conill i el paó. Davant tots demanà l lleó al conill i al paó que li diguessen veritat del testimoni que havien promès fer a na Renart aprés sa mort. La por del conill i del paó fou molt gran, mas molt major fou la de na Renart, la qual digué al rei estes paraules:

— Senyor en rei, per tal que jo temptas vostres barons si us són bons ni lleials, diguí a l'orifany çò que li diguí, i açò mateix diguí al senglar per aquella raó mateixa. Mas del conill i del paó vos dic que hanc no ls parlé de çò que l'orifany diu contra mi.

I adoncs na Renart se confià que l conill ni l paó, que tant lo temien, no l gosassen acusar al rei ni descobrir de neguna cosa.

Con na Renart hagué parlat, lo rei féu un esguard molt horrible al conill i al paó, i gità molt gran bram, per çò que la natura de son alt senyoratge hagués major virtut en la conciencia del conill i del paó, que la natura perquè l conill i el paó han por de na Renart. Con lo lleó hagué gitat lo gran bram, fellonament ell digué al conill i al paó que li diguessen veritat; i el conill i el paó no s pogueren tenir, i digueren veritat al rei. I adoncs lo rei, ell son cors, occís na Renart; i després que na Renart fo morta, fo sa cort en bon estament. Lo rei féu de son consell l'orifany i el senglar i d'altres honrats barons, i gità-n lo conill i el paó.

Finit es lo Llibre de les Besties, lo qual Felix aportà a un rei, per tal que vegés la manera segons la qual en çò que fan les besties es significat com rei dega regnar i s dega guardar de malvat consell i de falsos homens.

Llibre de les bèsties (capítol 3, text íntegre). De la traïció que Na Renart tractà del rei

Tornar a la pàgina de presentació

Molt desplagué a na Renart i a sos companyons com no foren del consell del rei; i en aquell punt na Renart concebé en son coratge traició, i desitjà la mort del rei. I digué a l'orifany aquestes paraules: — D'aquí avant gran enamistat serà entre les besties qui mengen carn i les besties qui mengen herba; car lo rei i sos consellers mengen carn, i vosaltres no haveu en son consell neguna bestia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga.
L'orifany respongué i digué que en la serp i en lo gall havia esperança que raonassen son dret en la cort del rei, car eren besties que no vivien de carn.
Respongué na Renart i digué:
— En una terra s'esdevenc que un cristià havia un esclau sarraí en qui molt se fiava i al qual feia molts de plaers; i el sarraí per çò car era a ell contrari per llig, no li podia portar bona volentat, ans considerava tots jorns com l'auciés. I per açò, senyor n'orifany, — digué na Renart, — tant són la serp i el gall d'estrany llinatge a vós i a vostres companyons, que jatsia çò que no mengen carn, per tot açò no us hi fieu, ans creeu per cert que consentiran en tot açò que sia damnatge de vós i de vostres companyons.
En gran consir entrà l'orifany per les paraules que na Renart li havia dites, i considerà llongament en lo damnatge que li podia venir a ell i a sos companyons per l'elecció del rei que havien fet i per sos consellers. Dementre que l'orifany en així considerava, na Renart li digué que no hagués temor del rei ni de sos companyons; car si ell volia esser rei, ella tractaria perquè podria esser rei.
Mas l'orifany dubtà en na Renart que no lo traís, car per natura més devia amar les besties que viuen de carn que les besties que viuen d'herba, i digué a na Renart estes paraules:
— En una terra s'esdevenc que un milà portava una rata, i un ermità pregà Déu que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déu féu caure aquella rata en la falda d'aquell ermità, lo qual pregà Déu que n fes una bella donzella. Déu exausí los precs de l'ermità, i féu de la rata una donzella. «Bella filla, — digué l'ermità, — vós voleu el sol per marit?» «Senyor, no, — digué ella, — car al sol tolen els nuvols sa claretat.» I l'ermità li demanà si volia per marit la lluna, i ella digué que la lluna no havia sa claror per sí mateixa, ans l'havia pel sol. «Bella filla, — digué l'ermità, — voleu vós per marit lo nuvol?» Respongué que no, car lo vent menava ls nuvols allà on se volia. La donzella no volgué l vent per marit, per çò car les montanyes l'empatxaven a son moviment; ni volgué les montanyes, per çò car los homens les foradaven; ni volgué hom per marit, per çò car auceía les rates. A la fi la donzella pregà l'ermità que pregués Déu que tornas rata, en així com era d'abans, i que li donas per marit un bell rat.
Con na Renart hagué oit l'eximpli, conegué que l'orifany hagué sospita en ella i temé que no la descobrís; i diguera volenters al senglar que fos rei, en així com ho havia dit a l'orifany. Mas per tal que molts no sabessen son coratge, volgué tractar a totes passades que l'orifany fos rei, i digué aquestes paraules:
— En una terra s'esdevenc que un cavaller havia d'una dòna un bell fill. Esdevenc-se que la muller d'aquell cavaller morí, i el cavaller prengué altra muller, la qual desamà molt lo donzell que son marit molt amava. Con aquell donzell fou en edat de vint anys, la dòna cogità manera per la qual fes a son marit exellar son fill de son alberc, i digué a son marit que l donzell l'havia demanada de follia. Tant fortment lo cavaller amava sa muller, que encontinent la cregué de tot çò que dit li havia, i gità son fill de son alberc, i a aquell féu manament que per null temps no fos en sa presencia. Lo donzell fo fort mogut a ira contra son pare, per çò car séns raó l'havia gitat de son hostal i li havia tolta sa gracia.
Segons l'eximpli que na Renart hagué dit, fo en partida l'orifany consolat, i hagué esperança en çò que na Renart li hagué dit con fos rei; i digué a na Renart com podria tractar que l rei morís, i que ell fos elegit rei, com sia cosa que l rei sia tant fort de persona i haja tant savi consell, i com na Renart sia tant poca bestia i ab tant frèvol poder.
Respongué na Renart i digué est eximpli:
— En una terra s'esdevenc que totes les besties s'acordaren que donassen tots los dies una bestia al lleó, per çò que no les treballas en son caçar, i el lleó les en apellà quities. Tots dies aquelles besties gitaven sorts, i aquella bestia sobre qui queia la sort anava al lleó i menjava-la. Un dia s'esdevenc que caigué la sort sobre una llebra, i aquella llebra trigà anar al lleó, tro hora de mig-dia, per çò car temia morir. Molt fo irat lo lleó, con tant s'havia estat la llebra, car gran fam havia, i digué a la llebra per què havia tant estat. I la llebra s'escusà i digué que pres d'aquell lloc havia un lleó que deia que era rei d'aquella terra i que l'havia cuidada pendre. Lo lleó fo molt irat i cuidà-s que fos veritat çò que la llebra li havia dit, i digué que li mostras lo lleó. La llebra se mès primera, i lo lleó la seguí; i la llebra vingué a un gran pélac d'aigua, lo qual era en una bassa que era environada de totes parts d'un gran mur. Con la llebra fo sobre l'aigua, i l'ombra d'ella i del lleó aparegueren en l'aigua, digué la llebra al lleó: «Senyor : veus lo lleó que es ací en l'aigua i vol menjar una llebra?» Lo lleó se cuidà de la sua ombra que fos lleó, i saltà en l'aigua, per çò que s combatés ab aquell lleó. Lo lleó negà-s i morí en l'aigua, i la llebra ab sa certesa romangué com havia fet morir lo lleó.
Con l'orifany hagué oit l'eximpli, ell digué a na Renart aquest eximpli:
— Un rei havia dos donzells qui pensaven de sa persona. Un dia s'esdevenc que l rei seia en sa cadira, i davant seu estaven gran res d'altres barons i de cavallers. L'un d'aquells donzells estava davant ell, i vegé en una vestidura de samit blanc que l rei vestia, estar una pussa. Aquell donzell digué al rei que li plagués que ell s'acostas a ell, i que presés una pussa que estava en son mantell; i lo rei donà llicencia al donzell que s'acostas a ell; i lo donzell prengué la pussa, i lo rei volgué veure la pussa, i mostrà-la a sos cavallers, i digué que molt era gran meravella com tant poca bestia s gosava acostar a rei. Lo rei féu donar al donzell cent besants, i l'altre donzell havia enveja de son companyó, i l'endemà posà un gran poll en lo mantell del rei, i digué semblants paraules al rei que son companyó li havia dites. Lo donzell donà l poll al rei, i lo rei s'esquivà fortment, i digué que ell era digne de mort, per çò car sos vestits no guardava de polls; i féu donar a aquell donzell cent açots.
Na Renart conegué que l'orifany havía por en esser rei, i meravellà-s com en tant gran persona com la seua podia caber tanta de por. I digué a l'orifany estes paraules:
— Reconta-s que la serpent i na Eva, que era folla fembra, féu venir en la ira de Déu Adam i tots sos consegüents. Doncs si la serpent ab Eva tractà tant de mal, bé s pot esdevenir que jo ab mon seny i ab ma certesa puga tractar que l rei vinga en ira de son poble.
En aquella hora que li hagué recontat na Renart l'eximpli de na Eva, consentí l'orifany en la traició del rei, i digué a na Renart que ell seria volenters rei, tota hora que na Renart hagués fet occiure l rei. Na Renart digué a l'orifany que ella tractaria que l rei morís, i l'orifany prometé a na Renart grans dons i grans honraments, si ella tractava com fos rei.

Llibre de les bèsties (capítol 1, text íntegre). De l'elecció de rei

Tornar a la pàgina de presentació

En una bella plana per on passava una bella aigua estaven gran res de bèsties selvatges qui volien elegir rei. Acord fo pres per la major part que l lleó fos rei, mes lo bou contrastava molt fortment a aquella elecció, i digué estes paraules:

—Senyors, a noblesa de rei se convé bellesa de persona, i que sia gran i humil, i que no dó damnatge a ses gents. Lo lleó no es gran bestia, ni es bestia que visca d'herba, ans menja les besties. Lo lleó ha paraula i veu que fa estremir de por tots nosaltres con crida, més per mon consell vosaltres elegireu lo cavall a rei; car lo cavall es gran bestia i bella i humil; lo cavall es bestia lleugera, i no ha semblant ergullós i no menja carn.

Molt plagué al cervo, i al cabirol, i al moltó, i a totes les altres besties que viuen d'herbes, çò que l bou deia; més na Renart feu adenança de parlar davant tots, i digué estes paraules:

—Senyors, con Déu creà lo món, no l creà per intenció que hom fos conegut ni amat, ans ho féu per çò que ell fos amat i conegut per hom; i, segons aital intenció, Déu volgué que hom fos servit per les besties, ja sia que hom viva de carn i d'herbes. I vosaltres, senyors, no deveu esguardar a l'intenció del bou, qui desfama l lleó per çò car menja carn; ans deveu seguir la regla i l'ordenança que Déu ha donada i posada en les criatures.

De l'altra part allegà l bou ab sos companyons contra les paraules de na Renart, i digué que per çò com ell deia que l cavall fos rei, car lo cavall menja herba, apar que ell i sos companyons haguessen vera intenció a l'elecció de rei; car si falsa intenció hi havien, no dirien que l cavall, qui menja l'herba que ells mengen, fos rei, ni ells no devien creure na Renart de l'elecció del rei; car na Renart més vol i ama que l lleó sia rei, per çò com viu de les romanalles que romanen al lleó con ha menjat en la caça que ha presa, que no fa per la noblesa del lleó.

Tantes de paraules hagué de l'una part i de l'altra, que tota la cort se torbà, i l'elecció fo empatxada; i l'ors i el lleopart i l'onça, qui havien esperança que fossen elets a rei, digueren que la cort s'allongas tro a altre temps que haguessen determinat qual bestia es pus digna d'esser rei. Na Renart conegué que l'ors i el lleopart i l'onça allongaven l'elecció per çò car cascun havia esperança d'esser rei, i digué en presencia de tots estes paraules:

— En una esglesia catedral se feia elecció, i era contrast en aquell capitol de l'elecció del bisbe, car los uns canonges volien que fos bisbe l sagristà d'aquella esglesia, lo qual era hom molt savi de lletres, i de virtuts era abundós. L'ardiaca cuidava esser elet a bisbe, i lo cabiscol altre tal, i contrastaven a l'elecció del sagristà, i consentien que fos bisbe un canonge simple qui era bell de persona i no havia neguna ciencia. Aquell canonge era flac de persona i era molt luxuriós. Molt se meravellà tot lo capitol de çò que l'ardiaca i lo cabiscol deien; i en aquell capitol havia un canonge qui digué estes paraules : «Si l lleó es rei, i l'ors i l'onça i lo lleopart han contrastat a la sua elecció, tots temps seran en malvolença del rei; i si l cavall es rei, i lo lleó fa negun falliment contra l rei, com ne podrà pendre venjança l cavall, qui no es tant fort bestia com es lo lleó?»

Quan l'ors i l'onça i lo lleopart hagueren oit l'eximpli que na Renart havia dit, temeren fortment lo lleó, i consentiren en l'elecció, i volgueren que l lleó fos rei. Per la força de l'ors i de les altres besties qui mengen carn, malgrat de les besties qui mengen herba, fo elet lo lleó a esser rei; lo qual lleó donà llicencia a totes les besties qui mengen i viuen de carn, que menjassen i visquessen de les besties qui mengen herba.

Esdevenc-se un jorn que l rei estava en parlament i tractava de l'ordonament de sa cort. Tot aquell dia, tro pres de la nit, estigueren en parlament lo rei i sos barons, que no hagueren menjat ni begut; i con hagueren tingut parlament, lo lleó i sos companyons hagueren fam, i demanaren al llop i a na Renart què podrien menjar; i ells respongueren i digueren que tart era com poguessen percassar vianda; mas que pres d'aquell lloc havia un vedell fill del bou i un pollí fill del cavall, de que podrien menjar abundosament. Lo lleó tramès en aquell lloc, i féu venir lo vedell i lo pollí, i menjaren-los. Molt fo irat lo bou de la mort de son fill, i sí s fo lo cavall, i ensems vingueren-sen a l'hom, per tal que l servissen i que ls venjas del falliment que llur senyor havia fet contra ells. Quan lo bou i lo cavall se foren presentats a l'hom per servir, l'hom cavalcà en lo cavall i féu arar lo bou.
Un jorn s'esdevenc que l cavall i el bou s'encontraren, i cascun demanà a l'altre de son estament. Lo cavall digué que molt era treballat en servir son senyor, car tot jorn lo cavalcava i l feia córrer amunt i avall, i de jorn i de nits estava pres. Molt desirà l cavall que fos eixit de la servitut de son senyor, i tornaria volenters a esser sotmès al lleó; mas per çò car lo lleó menja carn, i car hagué alguna veu a esser elet a rei, dubtà que tornas en la terra en la qual lo lleó regnava, i amà més esser en treball sots senyoria d'hom, qui no menja carn de cavall, que en paría de lleó, qui menja carn de cavall. Quan lo cavall hagué recontat son estament al bou, lo bou digué al cavall que ell era en gran treball, tot jorn, d'arar; i del blat que la terra que ell arava llevava, no li deixava son senyor menjar; ans convenia que quan era eixit i hujat de l'arada, que anas pasturar les herbes que havien pasturades les ovelles i les cabres dementre que ell arava. Molt fortment se clamà l bou de son senyor, i el cavall l'aconhortava aitant com podia.

Dementre que en aixi l bou i lo cavall parlaven, un carnicer vingué guardar lo bou si era gras, car lo senyor del bou lo li havia tret venal; perquè l bou digué al cavall que son senyor lo volia vendre, i lo volia fer occiure i menjar als homens. Lo cavall digué que mal guaardó li retia del servei que fet li havia. Llongament ploraren lo cavall i el bou, i lo cavall consellà al bou que fugís i que s'entornas a sa terra, car més li valia estar en perill de mort en repòs, entre sos parents, que en treball i ab senyor desconeixent.

Cant de Ramon (text íntegre)

Tornar a la pàgina de presentació

Son creat e esser m’es dat
a servir Deu que fos honrat,
e son caut en mant pecat
e en ira de Deu fui pausat.
Jesus me venc crucificat:
volc que Deus fos per mi amat.

Mati ane querre perdo
a Deu, e pris confessio
ab dolor e contricio.
De caritat, oracio,
esperansa, devocio,
Deus me fe conservacio.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarrayns a preicar.
Enfre la vinya e·l fenolar
amor me pres, fe·m Deus amar,
e ’nfre sospirs e plors estar.

Deus Paire, Fil, Deus Espirat,
de qui es Santa Trinitat
tracte com fossen demonstrat.
Deus Fill, del cel es davalat,
de una Verge esta nat,
Deu e home, Crist appelat.

Lo mon era ’n damnacio;
mori per dar salvacio
Jesus, per qui·l mon creat fo.
Jesus puja ’l cel sobre·l tro,
venra a jutjar li mal e·l bo:
no valran plors querre perdo.

Novel saber ay atrobat,
pot n’hom conexer veritat
e destruir la falsetat.
Serrains seran batejat,
tartres, jueus e mant errat,
per lo saber que Deus m’ha dat.

Pres ay la crots: tramet amors,
a la Dona de peccadors
que d’ela m’aport gran secors.
Mon cor esta casa d’amors
e mos huyls fontanes de plors:
entre gaug estag e dolors.

Son hom veyl, paubre, meyspreat,
no ay ajuda d’home nat
e ay trop gran fait emparat.
Grans res ai de lo mon cercat,
mant bon exempli hai donat:
poc son conegut e amat.

Vuyl morir en pelec d’amor.
Per esser gran non ay paor
de mal princep ne mal pastor.
Tots jorns consir la desonor
que fan a Deu li gran senyor
qui meten lo mon en error.

Prec Deus trameta missatgers
devots, sciens e vertaders
a conexer que Deus hom es.
La Verge on Deus hom se fes
e tots los sants d’ela sotsmes
prec qu’en infern no sia mes.

Laus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia ’mor
que d’el reeba resplendor.
No som digne de far honor
a Deu, tan fort son peccador,
e som de libres trobador!

On que vage cuit gran be far,
e a la fi res no y pusc far,
per que n’ay ira e pesar.
Ab contricio e plorar
vuyl tant a Deu merse clamar
que mos libres voyl’exalsar.

Santetat, vida, sanitat,
gaug, me do Deus e libertat,
e guard me de mal e pecat.
A Deu me son tot comanat:
mal esperit ni hom irat
no ajen en mi potestat.

Man Deus als cels e ’ls elements,
plantes e totes res vivents
que no·m fassen mal ni tormens.
Do·m Deus companyons conexens,
devots, leials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

Ramon Llull. Cronologia

Tornar a la pàgina de presentació.

1232	Naixement de Ramon Llull a Ciutat de Mallorca.
1257	Llull es casa amb Blanca Picany i es relaciona amb l'infant Jaume, fill menor de Jaume el Conqueridor, destinat des de 1253 a ser rei de Mallorca.
1263	Conversió a la penitència, a l'edat de trenta anys.
1265	Després d'una peregrinació a Rocamador i Sant Jaume de Compostel·la, Llull s'entrevista, segurament a Barcelo­na, amb sant Ramon de Penyafort, que li aconsella que estudiï no a París sinó a Mallorca. Compra un esclau moro i s'inicien nou anys de formació intel·lectual i lingüística.
1271-1274	Al final dels nou anys d'estudi, Llull escriu les seves primeres obres, la Lògica d'Algatzell i el Llibre de contemplació.
1274	Mort de l'esclau que li ha ensenyat l'àrab. Il·luminació de Randa, primera versió de l'Art (Art abreujada d'atrobar veritat), i començament de l'Etapa Quaternària de la producció lul·liana.
1275	Llull és cridat a Montpeller pel príncep Jaume i sotmet les seves obres a l'anàlisi d'un expert franciscà, que les aprova.
1276	El 17 d'octubre una butlla papal confirma la fundació del monestir de Miramar, sufragada per Jaume II on tretze franciscans estudien àrab i l'Art.
1283	A Montpeller Llull escriu la novel·la Blaquerna, i una reelaboració del seu sistema en l'Art demostrativa.
1287	Primera visita de Llull a la cort papal; no hi aconse­gueix res a causa de la mort recent d’Honori IV.
1287-1289	Primera visita a París. S'entrevista amb el rei Felip IV el Bell; contactes amb Pere de Llemotges. Els primers intents d'ensenyança universitària fracassen. Redacció del Fèlix o Llibre de Meravelles.
1290	A Montpeller simplifica i reformula el seu sistema en l'Ars inventiva veritatis; començament de l'Etapa Ternària del seu pensament. Rep una carta de recomanació del general dels Franciscans, Ramon Gaufredi, que l'autoritza a ensenyar als convents d'Itàlia.
1292	A Roma Llull (que ja té 60 anys) dedica al papa Nicolau IV la seva primera obra sobre la croada.
1293	Crisi psicològica a Gènova seguida pel primer viatge al Nord d'Africa (a Tunis).
1294	Estada a Nàpols, amb visita ràpida a Mallorca i a Barcelona. Acaba la Taula general començada l'any anterior a Tunis, i fa una Petició a Celestí V, que només va ser papa durant cinc mesos.
1295	Estada a Roma, on fa una Petició similar a Bonifaci VIII, nou papa elegit el desembre de l'any anterior. Escriu el Desconhort i comença l'Arbre de ciència (que acaba el primer d'abril de l'any següent).
1297-1299	Segona estada a París, on dedica als reis de França l'Arbre de filosofia d'amor. També hi escriu la Declaratio per modum dialogi edita contra aliquorum philosophorum opiniones, el Tractat d'astronomia i el Liber de geometria nova.
1299	Passa els darrers mesos de l'any a Barcelona, on dedica el Dictat de Ramon i el Llibre de oració a Jaume II d'Aragó, del qual Llull rep permís per predicar en totes les sinagogues i mesquites dels seus dominis.
1300-1301	Primera estada llarga a Mallorca després de molts anys. Escriu el Cant de Ramon.
1301-1302	Viatge a Xipre, Armènia Menor (costa del golf d'Isken-derun) i potser Jerusalem. Escriu la Rhetorica nova.
1303-1305	Estades a Gènova i a Montpeller. Possible tercer viatge a París.
1305	A Montpeller escriu el Liber de ascensu et descensu intellectus i la seva obra política més important, el Liber de fine. A Barcelona durant l'estiu rep dues subvencions del rei. A l'octubre torna a Montpeller on és present a l'entrevista entre el nou papa Climent V i els reis d'Aragó i Mallorca. El 14 de novembre Llull assisteix a la coronació de Climent V a Lió, i adreça en va una petició a aquest papa. Comença la formulació definitiva del seu sistema, l'Ars generalis ultima.
1307	Segon viatge al Nord d'Africa, a Bugia, on Llull és empresonat durant sis mesos i finalment expulsat. Naufragi prop de Pisa.
1308	A Pisa escriu l'Art Breuacaba l'Ars generalis ultima, i torna a escriure l'obra començada a Bugia i perduda en el naufragi, la Disputatio Raymundi christi­ani et Homeri saraceni. Intents a Pisa i Gènova de promoure una croada. Llull té 75 anys. A Montpeller dedica a Climent V i Felip IV de França l'Ars Dei, una àmplia aplicació de l’Art a la teologia. Probable encontre de Llull i Arnau de Vilanova a Marsella.
1309	A Montpeller escriu una nova obra sobre la croada, el Liber de acquisitione Terrae sanctae, una carta a Jaume II d'Aragó, i una sèrie d'obres preparant el terreny per al proper viatge a la capital francesa.
1309-1311	Quarta i darrera estada a París, on escriu una trentena d'obres, la majoria de tema antiaverroista; en dedica set al rei. El 1310 40 mestres i batxillers en Arts i Medicina firmen un document aprovant l'Art breu, i Llull rep una carta de recomanació de Felip IV. El 1311 escriu el Liber natalis parvi pueri Jesu i el Liber lamentationis philosophiae, dicta la Vita coetanea, i rep una aprovació del canceller de la Universitat de París. Camí del Concili de Viena del Delfinat, redacta el poema Lo concili i l'opuscle en prosa, El fantàstic. Assisteix al concili de Viena fins a la primavera de l'any següent.
1312-1313	Passa per Montpeller (maig de 1312) camí de Mallorca, on escriu un cicle de 182 sermons i dicta testament (abril de 1313). Ja té uns 81 anys.
1313-1314	Estada a Messina.
1314-1315	Tercera missió al Nord d'Africa, altra vegada a Tunis. Dedica obres al soldà i manté correspon­dència amb Jaume II d'Aragó, a qui demana un franciscà que l'ajudi a traduir els seus escrits al llatí. Les seves darreres obres daten del desembre de 1315.
1316	Pel març o abans mor a Tunis, en el vaixell de tornada o a Mallorca mateix. Devia tenir uns 84 anys.